Search
Close this search box.

Palau Robert

30.05.1999
Barcelona

The presentation of the enlargement of the Icon MARIA in the garden of Palau Robert in Barcelona was accompanied by the presentation of Dunia Hedreville’s Album Makama Nye. An hymn to the Woman and Africa along with the poems of Carles Duarte:

With the agreement of Dunia Hedreville, author and singer, the tracks of the out of edition CD are made freely available. This initiative is due to believing that this music and message should reach as many people as possible and that it is beyond any commercial value.

Mayo Manhio
La natura s’estripa furiosa
i s’encalma,
l’erupció del volcà,
el gest arravatat
que s’asserena,
la mare o la lleona
que renyen els seus fills,
el crit irat que esquerda
la pell tranquil.la de la tarda
i s’apaga en murmuris,
un cop recobrada la tendresa.
Els cabells de la llum
s’esbandeixen encara damunt el teu rostre.

Déu et crea
i la Terra t’ha donat el seu nom.
Chants pour penser
S’asseuen a parlar,
per trobar-se en els mots,
els vells ponts transparents,
perquè dansin les veus
dins la casa de l’aire.
La cadència remota dels sons
es compassa.
El dia reescriu
el cercle del temps.
Flueix el món.
Escolto, amatent,
com respira.
En retrobo el tacte i l’alè
al fons d’uns ulls
i en el teixit de les paraules.

Lament
Els ulls destrenen l’horitzó
damunt la roca xopa.
Lluu la pell.
S’escampa un lament mineral
que emergeix, colpidor,
mar endins,
des del cor del ponent.
Ones d’aigua i de vent persisteixen,
arrosseguen imatges de cels molt llunyans,
restes fràgils del somni i de tu.
Els peus nus,
com uns llavis de terra.

Makama Nye
El primer cant del dia.
Les formes es desvetllen
i els cossos celebren que són.
Els sons bressolen
el sorgiment de l’alba,
el món que creix i s’obre
a la ferida blava de la llum.
La terra que germina.
Els pobles segueixen un sender
com un retorn interminable
que els porta a nous indrets
on persistir.
S’esllavissa, joiosa, la veu,
anhelosa de tactes,
fins al fràgil instant,
la textura de l’ombra.
Les mirades es fonen.

Oindi
Navega en l’aire,
ales esteses,
vol silent que s’allarga,
l’àliga.
La remor de la llum
que es desfila al seu pas.
S’endinsa al vent,
s’esquitlla entre els núvols,
restableix el silenci.
Cerca, impacient,
àngel àvid de cims,
l’enigma del paisatge,
els colors del desert,
el trajecte incansable de l’aigua,
el teixit on reposa
la sorra del tacte.

Prega el riu
sobre el seu llit de pedra.
Una llàgrima inunda
la solitud de l’arbre.
Sotja, l’àliga, el dia,
el gest llunyà,
el llindar impenetrable.

Mekàfrica
Retruny, immens, el batec del dolor,
d’unes mans derruïdes que s’aferren a l’aire,
de la fam i la por que roseguen ferides d’un món fatigat.
La paraula de fang
ressona insistent
rere el mur.
Aquesta ona de saba i de sang
té un origen de foc.
Llavis molls,
insaciables de llum,
indiferents a la nit,
s’obliden dels rostres perduts
al desert.

Cançó de bressol
Gronxa els ulls,
la cançó.
Acorda els sons,
el murmuri del vespre.
S’alenteixen els cossos.
Dibuixa, amb tendresa,
la veu, la penombra del somni.ssa el gest,
com si un silenci de núvol o de nit s’escampés,
nua quietud al límit de l’absència.

Waka
El blat és madur i comença la sega.
Les veus es retroben
en la joia d’un cant compartit.
Emergeix de la carn
l’udol aspre del temps esvanint-se.
Es nodreixen els cossos.
Llisca el gust de raïm per la gola.
La llavor d’unes mans
ha arrelat al desert
on habiten records
que un vent groc
desdibuixa.
Ja de nit,
reposem entre els sons que perduren
dins l’enigma dels astres.

Nanino
M’he perdut dins un somni de pedra
i recorro amb frisança
els espais de l’oblit.
Als carrers no existeix l’horitzó,
sinó el sostre infinit
enllà de les façanes
i mirades obscures
anhelants de tendresa.
Amb els sons construeixo tenebres,
murs de vidre on apamo
aquest rostre cansat.
La ciutat és una illa,
un refugi que allunya el batec de la vida creixent.
Torno el nom a les coses,
restableixo el misteri.

Ommak Konye
Ritmes nus
on registro el silenci dels ulls,
on invoco l’origen,
les hores captives
i retrobo el cel tens del desig,
l’escenari dels dies,
l’arrel i el destí,
el sentiment que esqueixa l’existència.
Ressegueixo amb els llavis la veu.
Plou la nit
una almoina de paraules ardents.
Em demano qui sóc.

Help me!
El dolor té la forma d’un crit penetrant.
S’esquerden els ulls d’una dona,
i el panteix esglaiat
d’aquest vespre
és d’un món que sanglota,
indefens.
Un somni anuncia l’absència,
un presagi asfixiant
on la terra s’eixuga
i els llavis aturen,
assedegats,
el gest.

Èxode
Crema, l’odi, als carrers
i un seguici de rostres vençuts
sense que hagin lluitat
omple el dia de dol.
Un somni de pau que s’esberla,
l’exercici cruel de la mort,
la revenja incessant
dins l’onada de sang
que arrosseguen els dies.
Han perdut el passat.
No els queda sinó viure
aquest fràgil present,
ocultant l’abandó que els fereix,
desant plors en un gest despullat d’esperances.
Corrues de passos desolats per apagar la fam,
camins derruïts que es desfan i s’allunyen,
enyor d’ulls,
de les veus del paisatge
i un desig sense fi de retorn.